L'hora del te és a tothora.

Pots demanar un çai (pronunciant-ho com "xai") qualsevol momenet del dia. O no cal ni que el demanis, a vegades te'l porten directament. O en una botiga qualsevol mentre esperes que et puguin atendre et prens el te. Són així, procuren que els altres estiguin bé i es sentin còmodes... El cost d'un te és realment baix (i tampoc és que si finalment ni et conviden ni te'l porten i l'hagis de pagar te'n demanin gaires lliures, no com al nostra país que si demanes un te sembla que estiguis demanant qui sap quina beguda d'elaboració complexa) i sempre et deixa en bon estat. Es serveix ben calent i amb el primer xarrup et cremes un xic als llavis perquè mai tens la suficient pasciència, però després et relaxa, et calma qualsevol tipus d'estrés i et deixa com nou. Imagino que per això l'hora del te és a tothora i comparteixo amb ells aquesta típica costum.

Welcome to Türkiye!

Merhaba!, diuen els turcs quan es saluden. Actualitzo de nou i després de molt. Ja sé que les excuses no serveixen, però he estat recol·lectant experiències i voltant pel món, potser ben aviat compartiré quelcom per aquí. Per si algú encara s'ho pregunta estic bé, molt bé. Els dies a Izmir passen massa ràpids però també els hi treiem molt de suc. Les primeres vibracions varen ser molt bones i de moment no hem canviat d'opinió. Això és un no parar. No hem parat de conèixer gent, d'aprendre paraules, de descobrir sabors i olors, de visitar llocs i tampoc de viure noves sensacions. 

Per començar us explicaré una petita anècdote que ens va passar pocs dies després d'instal·lar-nos al pis. El pis és força gran i és molt acollidor, n'Albert i jo el compartim amb la propietària i el seu gat. El tema està en que jo no volia que el gat entrés a la meva habitació i un dia el matí, marxant així amb les preses, vaig tancar en Zagür (el "kedi", el gat) sense adonar-me'n dins. Anàvem cap a la platja quan la Nilüfer em va trucar esverada dient-me que el gat no parava de miolar, que estava tancat a l'habitació... jo tenia les claus i n'Albert em va dir que ell portava les seves. Així que el gat va haver d'estar tot el dia tancat a la meva habitació... Un cop a casa vam descobrir que unes claus s'havien quedat allà...


Güle-güle! :)